Per Teresa Duran (del llibre del mateix títol. Perifèric edicions, 2008)

Paco és home de talla curta i parca paraula.
Paco és amic lleial, tímid, generós i humil.
Paco treballa silenciós al cor d’una València bulliciosa i petardera.
I en què treballa? Ah, això és el que fa que Paco siga únic!
Paco és domador de línies.
És aquest un treball que requereix molta paciència i concentració. De vegades molt de temps, massa…
I és que les línies són difícils de domar. Molt més domesticar-les. I encara moltíssim més acaçar-les al vol.
Com un caçador de safaris. Paco espera que bote una línia al mig de la trampa de la pàgina blanca. Però no una línia qualsevol. Cal que siga una línia salvatge, amb urpes de tigre i cor de lleó. Les línies del tipus gata maula no li interessen gens ni mica. Ni tan sols es fixa en elles quan voletegen al seu entorn.
Després d’un temps, que sol ser llarg, i després d’una espera que pot ser desesperant, zas!, una línia salvatge i bestial cau a la pàgina. Cal agafar-la al vol, acorralar-la en un cantó, fer-li entendre amb la mirada que no té escapatòria. La línia tremola, s’eriçona, s’encabrita, es tiba, i és aleshores, justament en eixe moment, quan el domador de línies agita la tralla del seu plomí i la doma. I li mostra el lloc exacte, precís, que la fera deu ocupar en la composició.
I torna a començar.
Bota una altra línia, es tiba, i zas! Ací la tenim, clavada, expectant, a les ordres del domador que, amb ella i amb totes les que ja té acorralades, pot muntar un circ de mulates de natges rotundes com llunes, cavalls de crins bregades, xicones de melics esplèndids, guerrers d’altres èpiques, ciutats laberíntiques, monstres acoquinats, focs d’artifici…
Impossible no aplaudir la seua funció.
Impossible no demanar més, no reclamar un bis.
Ha executat el seu treball d’una manera tan neta, tan pulcrament en l’escenografia i en l’atrezzo, la luminotècnia ha estat tan precisa, la coreografia tan exacta, que l’espectador resta bocabadat davant l’espectacle.
Certament, aquest no és un espectacle dels què es poden veure tots els dies.
Fins i tot les feres de les seues línies semblen contentes en el seu nou estat. En ser domades han perdut llibertat, però continuen amb la seua excel·lència, ferotges, arrogants. El millor és que, ensinistrant-les, el circ de Paco no les ridiculitza.
Perquè Paco és generós amb elles, bondadós, no els exigeix més del que poden donar en una situació límit.
I elles ho saben. Es tensen i es corben, s’encabriten, salten, fins i tot semblen flotar en l’aire, i de sobte, zas!, de nou l’esclafit de la tralla, una altra vegada la gàbia de l’escàner, el raspallat del color, la presó del llibre, la tediosa espera en busca de lector…
Paco està acostumat a esperar.
Si vostès no, per favor, passen i contemplen.

Versió del text Paco Giménez, domador de trazos publicat en ‘Lazarillo’ nº 12, revista de la Asociación Española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil-OEPLI, Madrid 2004.